La lluita contra la pobresa, és sens dubte el major repte que afronta la humanitat aquest segle. Amb un 40% de la població mundial al llindar de la pobresa i una cinquena part en una situació tan extrema que amenaça la seva pròpia supervivència, un món lliure de carències i temors, tal i com ambicionava la Declaració Universal dels Drets Humans, és encara una aspiració llunyana.

No obstant això, els governs de tot el món han expressat el seu desig d’eradicar la pobresa. A la Cimera Mundial de 2005 els líders mundials van reiterar la seva determinació de complir amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), incloent l’eradicació de la pobresa i la fam. El repte ara és com traslladar aquests compromisos en acció.

Històricament s’ha anat modelant per part d’occident una visió del món que definia el grau de civilització d’un país segons el seu desenvolupament econòmic. D’aquesta manera, el “no desenvolupament” passava a ser pobresa i es traduïa en una mera estadística de l’ingrés per càpita. Sota aquesta perspectiva pot dir-se que ha imperat la cultura econòmica sobre tot allò polític, social i cultural pensant que el mercat satisfaria les necessitats dels individus de forma eficient. Malgrat tot, aviat es va observar que el desenvolupament econòmic no necessàriament havia de comportar un repartiment equitatiu de la riquesa que generava, i encara més, que aquest desenvolupament no sempre es fonamentava sobre la sostenibilitat.

Durant la dècada dels 80 el premi Nobel d’economia Amartya Sen, va formular un nou paradigma on el desenvolupament representa l’expansió de la llibertat perquè les persones puguin expressar les seves capacitats i potencialitats. L’expansió de la llibertat és doncs el fi primordial i a la vegada el mitjà principal per al desenvolupament. Les idees de Sen han estat assimilades per les noves corrents que estudien el desenvolupament en tota la seva amplitud, calant entre el sistema de Nacions Unides i el seu Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). 

Avui dia es considera que el desenvolupament és el procés d’ampliació de les opcions de la gent, augmentant les funcions i la capacitat humana. Dins aquest nou plantejament, la pobresa no només és sinònim de baix nivell d’ingressos, sinó també de debilitament de tota una sèrie de capacitats humanes fonamentals, incloses les relacionades amb la salut. El terme pobresa humana fa referència a la manca de mitjans per aconseguir aquestes capacitats. Així doncs, el desenvolupament humà reflexa a més els resultats d’aquestes funcions i capacitats, ja que es relaciona amb els éssers humans. Representa  alhora un procés i una finalitat. PNUD 

Finalment, solapant-se en ocasions amb la perspectiva de Sen, existeix una tercera aproximació al concepte de desenvolupament, que l’entén com la realització dels drets humans en la seva plenitud. Si aquests són la màxima expressió de les llibertats humanes, el grau de la seva obtenció implica major o menor desenvolupament.

Aquestes tres visions del desenvolupament humà aporten visions diferents però alhora complementàries. La primera perspectiva posa l’accent en l’àmbit de la satisfacció de necessitats, en aquest sentit la mirada se centra en allò que manca, afavorint els apropaments i les estratègies purament assistencialistes. La novetat que introdueix la perspectiva de les capacitats de Sen, es basa justament en què l’accent no es posa  en allò que manca (necessitats), sinó en les possibilitats per ser o fer (capacitats). Al basar-se en llibertats també tracta d’eliminar les barreres que fan que les persones no puguin optar per la vida que els agradaria portar. Per últim, la visió dels drets humans aporta un matís diferent en marcar un llindar de desenvolupament al qual totes les persones haurien de poder accedir. Aquest matís és de gran importància, ja que exigeix al conjunt de la societat l’esforç necessari per fer-lo realitat. Posseir un dret legitima a les persones a poder reivindicar-lo.

A partir d’aquestes tres perspectives podem també redefinir el concepte de pobresa. La pobresa no representa doncs només una qüestió d’ingressos, sinó fonamentalment una qüestió de ser capaç de viure una vida amb dignitat, gaudint dels drets humans i les llibertats que d’ells provenen.

El vincle entre salut, pobresa i desenvolupament ha estat interpretat de diverses maneres al llarg del temps i segons els diferents actors. Al 1978, la Conferència Internacional sobre Atenció Primària de Salut de l’OMS, reunida a Alma Ata, va declarar que el desenvolupament econòmic i social, basat en un nou ordre econòmic internacional, era d’importància fonamental per aconseguir  un grau màxim de salut per a tothom i per reduir les desigualtats en matèria de salut entre els països en vies de desenvolupament i els desenvolupats. Alhora, declarava que la promoció i protecció de la salut és indispensable per a un desenvolupament econòmic i social sostingut. D’aquesta manera, la pobresa és la causa de la mala salut, i la mala salut, al seu torn, incrementa la pobresa. Per aconseguir un nivell de salut que permeti portar una vida social i econòmicament productiva, la Declaració d’Alma Ata recomanava posar en pràctica l’estratègia d’atenció primària de salut. Aquesta Declaració estableix forts vincles entre salut i desenvolupament i considera l’accés a la salut com un objectiu social d’extrema importància, la realització del qual exigeix la intervenció de molts sectors socials i econòmics, i no només el de salut (agricultura, educació, habitatge, comunicacions, indústria...) i, molt especialment, la plena participació de tots els individus i famílies de la comunitat en la planificació i aplicació de l’atenció sanitària.

Al llarg de les últimes dècades però,  no s’han tingut molt en compte aquestes aproximacions holístiques a l’hora de planificar polítiques de desenvolupament. Els retalls en serveis bàsics, entre ells l’atenció sanitària, han implicat un deteriorament en el nivell de vida i de salut de bona part de la població, en particular dels sectors vulnerables.

L’any 2000, l'OMS va establir la Comissió de Macroeconomia i Salut (CMS) amb l’objectiu d’ubicar la salut dins del desenvolupament econòmic global. El resum del primer informe, liderat per Jeffrey Sachs, determinava que una millora en la salut de les persones que viuen en la pobresa no solament és un objectiu a assolir per si mateix, sinó que actua a més com un fort catalitzador per al desenvolupament econòmic i la reducció de la pobresa a la societat. És a dir, que el bé individual es fa comú. A més, s’establien una sèrie de relacions entre la inversió en salut i la capacitat de desenvolupament econòmic. Per exemple, la pèrdua en termes econòmics que representa el VIH a l’Àfrica és del 12% del Producte Interior Brut del continent; el desenvolupament econòmic en països lliures de malària és almenys un 1% superior a aquells en els quals la malària és endèmica.

Per tant, la salut té un paper destacat per si mateixa tant en la teoria del desenvolupament humà com en l’enfocament dels drets humans. Però també els efectes de la salut sobre l’economia, així com els efectes de la pobresa sobre la salut, són molt importants. Per exemple, la malària constitueix la segona causa de mort a l’Àfrica Subsahariana. Aquesta malaltia perjudica l’economia familiar i de la comunitat local, en afectar la mà d’obra, reduir l’eficàcia a la feina, disminuir l’explotació de les terres i carregar el pressupost familiar amb els costos de la prevenció i el tractament. La malària és també la major causa de l’absentisme escolar i s’estima que redueix la capacitat d’aprenentatge del 35% al 60% en els escolars. Les persones pobres són les més afectades, ja que tenen menys accés als serveis de salut, a la informació i a les mesures de prevenció i tractament. Finalment, la malària redueix el comerç internacional i el desenvolupament de sectors com el turisme.

A la següent figura queden reflectides algunes de les associacions esmentades en el cas de la malària, però que són extensibles per a qualsevol malaltia. En general, recullen connexions entre les necessitats humanes bàsiques i l’absència de capacitats, llibertats i drets de les persones que poden degenerar en pobresa. A la vegada, mostra com la pobresa provoca necessitats, disminueix les capacitats i limita les llibertats i els drets.

Figura 3. El cercle viciós de la pobresa

Tal i com recull l'Informe sobre la salut a la regió africana de l’OMS de 2006, els reptes per als governs són enormes i l’enfortiment dels sistemes sanitaris i les polítiques de salut només s’aconseguiran mitjançant la col·laboració regional i la cooperació internacional.