Més de 1.300 milions de persones sobreviuen amb menys d’un dòlar al dia, en economies de vegades ni tan sols monetaritzades. Així doncs, no és difícil comprendre que no tinguin accés a tractaments quan els preus dels medicaments no tenen en compte la capacitat econòmica de la població.

Els estats han de fer un major esforç per proporcionar els medicaments de forma gratuïta i abandonar els sistemes de copagament o recuperació de costos, que establia la Iniciativa de Bamako, i altres polítiques imposades des de les estructures financeres internacionals.

Pel que fa al comerç internacional, existeixen les regles que regeixen el comerç de mercaderies d’un país a un altre. Ens referim als acords de l'OMC i, concretament, a l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC), que ha generat una enorme polèmica entre la indústria farmacèutica, les organitzacions no governamentals i els governs d’alguns països empobrits, com ara l’Índia, Brasil i Tailàndia.

L’Acord ADPIC cobreix diferents instruments de propietat intel·lectual, entre els quals es troben les patents. Aquestes confereixen al seu titular l’exclusivitat en la fabricació i comercialització de productes protegits per un període mínim de 20 anys, assegurant-ne un poder temporal de monopoli i, per tant, limitant-ne la competència genèrica.

La falta de competència i d’un preu assequible no es només un problema dels pacients que viuen en països en vies de desenvolupament. A Europa, per exemple, existeixen medicaments que es troben exclosos del sistema de reemborsament dels governs per ser massa cars.