El 70% dels 1.500 milions de persones que viuen amb un dòlar o menys al dia són nenes i dones¹. Aquest fenomen es coneix com a feminització de la pobresa.

La pobresa pot afectar de diferent manera a dones i homes de la mateixa classe i el mateix context social, ja que les dones trobaran davant les recessions econòmiques més dificultats, i això és degut, en gran mesura, per les normes socials que les discriminen en l’accés al treball, el valor que s’assigna a la seva feina, l’accés a altres recursos econòmics (crèdit, terra, tecnologia, etc.) i per la necessitat de compatibilitzar les seves activitats generadores d’ingressos amb les de tenir cura dels fills i filles i d’altres persones dependents ².

L’anàlisi de gènere se centra en l’estudi de les relacions de poder entre els homes i les dones. En aquest sentit s’han de revisar les funcions exercides per cadascú a fi de descobrir els desequilibris existents en el seu accés a la feina, als recursos, al lleure, als ingressos, a la cultura i al poder. A molts països s’observa que la dona ocupa posicions subordinades en la majoria d’aquestes variables, incloent sens dubte, l’accés a la salut.

L’accés a la salut per a les dones (com també per als homes i infants) és,  simplificant-ho molt, el resultat de la interacció entre l’oferta i la demanda. L’oferta vindrà determinada per la disponibilitat, l’accesibilitat, l’acceptabilitat i la qualitat dels béns i serveis públics de salut que ofereix l’Estat, i la demanada per qüestions com l’estructura del parentesc, el context social, el reconeixement de la malaltia, la percepció de la gravetat de la malaltia i la susceptibilitat, etc., tot això influenciat per les relacions de gènere. Aquestes variables interactuen entre si i també amb l’oferta, fins al punt que alguns factors de l’oferta es tornen factors de la demanda. Això és així perquè els factors de l’oferta passen a formar part de les variables que la demanda potencial té en compte a l’hora de convertir-se en demanada efectiva. Per exemple, a països com Tanzània, Gabon, Ghana o Moçambic, on el treball laboral és molt intens, cal tenir en compte, a més del cost de tractament, els costos que no estan relacionats amb el tractament i que afecten a l’accessibilitat del dret a la salut. És a dir, els costos directes –cost del transport, dietes de la persona malalta i els acompanyants- i indirectes -com la pèrdua de productivitat- pel fet d’anar a un centre de salut ^3,4. Aquestes condicions poden afectar a la decisió d’anar o no al centre de salut.

Si focalitzem el treball d’equitat exclusivament en les causes directes que impedeixen que les dones accedeixin a la salut, és molt difícil aconseguir canvis sostenibles a la societat i, per tant, una veritable millora en la salut de les dones. Aquesta tasca cal complementar-la amb un altra que abordi les causes de fons de la desigualtat en l’accés a la salut per motius de gènere. Per tant, per recuperar la igualtat cal apoderar a la dona i enfortir els seus drets.

Això no significa que les estratègies de gènere s’hagin de centrar exclusivament en elles. Més aviat al contrari, en ser l’home qui ostenta la posició de poder, resulta imprescindible comptar amb la seva participació perquè tinguin lloc els processos de canvi cap a unes relacions més equitatives amb les dones. 

¹ Lamarca, C. “Ella para él, él para el estado y los tres para el mercado: globalización y género”.  http://www.nodo50.org/maast/ellapael.pdf
² Sojo, D., Sierra, B., i López, I. “Salud y Género. Guía práctica para profesionales de la cooperación”. Médicos del Mundo. 2002.
³ Muela J. et al. Malaria in Pregnancy: What can the Social Sciences Contribute?. PLoS Medicine. April 2007. Volume 4. Issue 4. e92 
⁴ Muela, J. i Hausmann, S. Malaria y otras penurias. Salud y desigualdades de género en Tanzania. Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia. Sèrie monogràfics, 22. 2008