Principi de realització progressiva

Obligacions bàsiques en el dret a la salut

Responsabilitat global

Principi de realització progressiva

El dret a la salut està regit pel principi de realització progressiva en la legislació internacional. Aquest principi imposa l’obligació d’obrar de la manera més diligent i eficaç possible per assolir l’objectiu d’accés a la salut per a tothom. Per tant, s’aplica tant per als països amb renda baixa com per a aquells amb gran capacitat econòmica, en la mesura que es reconeixen les limitacions relacionades amb els recursos disponibles, però exigint que tots els països tractin de fer progressos de forma contínua amb l’objectiu de tenir l’efectivitat total dels drets.

La realització progressiva del dret a la salut no priva de contingut ni resta importància a les obligacions dels Estats. Al contrari, la realització progressiva significa que els Estats tenen l’obligació d’avançar clarament i eficaçment cap a la plena realització del dret. Per tant, l’avaluació als Estats s’haurà de fer en funció dels avenços o retrocessos en matèria de drets sanitaris, més que com una fotografia sobre un moment i lloc puntuals, i sobre els esforços del govern per garantir el dret a la salut en funció de la capacitat existent.

La falta de capacitat en si mateixa no és una justificació perquè les polítiques de salut siguin dolentes o inexistents. Els governs poden prendre moltes mesures que no requereixen d’amplis recursos. D’altra banda, la falta de recursos de vegades és, resultat de la falta de prioritat, quan els governs gasten grans quantitats en assumptes diferents de la salut, com despeses militars, i ni tan sols percentualment s’assoleix un mínim adequat. 

A la Declaració d'Abuja de l’any 2000, 47 Estats africans es van comprometre a destinar el 15% de la despesa pública en salut amb l’objectiu de millorar la salut dels seus ciutadans i ciutadanes. Resulta evident que els governs estan incomplint aquesta promesa. En aquest sentit, es pot afirmar que els governs  poden fer més del que estan fent per garantir el dret a la salut.

Figura 2. Prioritats de despesa pública a països amb baix i alt Índex de Desenvolupament Humà. Informe sobre Desenvolupament Humà 2007. 

puja

Obligacions bàsiques en el dret a la salut

Per això, si bé els tractats internacionals reconeixen que l’obligació dels Estats és de caràcter progressiu, també estableixen que hi ha obligacions bàsiques de caràcter immediat. Entre aquestes obligacions bàsiques, hi figuren, com a mínim, les següents:

• Garantir el dret d’accés als serveis de salut sobre una base no discriminatòria i equitativa en la seva distribució.
• Facilitar medicaments essencials.
• Assegurar l’accés a una alimentació equilibrada i nutritiva.
• Garantir l’accés a un habitatge, unes condicions sanitàries bàsiques i un subministrament adequat d’aigua neta potable.
• Adoptar una estratègia sanitària nacional, periòdicament revisable, participativa i transparent, que permeti avaluar els progressos realitzats

L’any 2005, a la resolució WHA58.34 l’OMS va instar als governs a considerar també urgentment la recomanació que el 1990 havia fet la Comissió de R+D en salut i que deia que els governs haurien de dedicar el 2% dels seus pressupostos al que s’anomena recerca nacional i essencial de salut, i que els donants haurien de dedicar el 5% de l’ajuda per a la salut a recerca i a l’enfortiment de la capacitat de recerca.

A més, es fa èmfasi en la recuperació de l’esperit d'Alma Ata, referent a la importància de l'Atenció Primària de Salut com a eix i referència per a l’establiment de polítiques sanitàries adequades al context, racionals, acceptades, participatives i eficaces. I per això, s’estableixen com a eixos prioritaris dels sistemes de salut:

• Vetllar per l’atenció de la salut sexual i reproductiva i la salut  infantil.
• Proporcionar immunització contra les principals malalties infeccioses.
• Adoptar mesures per prevenir, tractar i combatre les malalties prevalents.
• Ampliar els coneixements sanitaris de la comunitat a través de l’educació i la informació relativa als principals problemes de salut de la comunitat.
• Proporcionar capacitació adequada al personal del sector de la salut, inclosa l’educació en matèria de salut i drets humans.

"Dret a la salut no significa dret a gaudir de bona salut, ni tampoc que els governs dels països pobres hagin d’establir serveis de salut costosos per a qui no disposa de recursos. Significa que els governs i les autoritats públiques han d’establir polítiques i plans d’acció destinats a que totes les persones tinguin accés a l’atenció de salut en el termini més breu possible”

 
Mary Robinson. Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans

 puja

Responsabilitat global

No hi ha dubtes sobre la responsabilitat individual dels Estats en la recerca contínua de la consecució dels drets humans. Però al món globalitzat en què vivim, el procés de la mundialització pot afectar la promoció i la protecció dels drets humans per sobre de fronteres nacionals o geogràfiques.

En aquestes circumstàncies, podria semblar que els propis Estats perden la seva capacitat per garantir els drets fonamentals dels seus ciutadans, privant-los així de la seva responsabilitat com a governs i, per tant, eximint-los del seu compliment en virtut dels contexts supranacionals.

Entre aquestes tendències en l’àmbit econòmic i polític es pot destacar la creixent dependència entre els mercats, la creixent influència de les institucions financeres internacionals en la definició de polítiques nacionals, els retalls de la despesa pública per a matèries com la salut i l’educació o la privatització de serveis bàsics com l’aigua o la sanitat.

Aquests canvis limiten la capacitat de l'Estat per protegir els grups vulnerables dels efectes negatius de la globalització ja que aquest fenomen no es caracteritza precisament per tenir com a marc de referència el respecte als drets humans.

Per això, a nombrosos països han adquirit gran rellevància els grups de pressió que, treballant sols o en xarxa, vigilen el compliment de les obligacions contretes pels governs, assessoren en matèria de signatura de tractats comercials i polítiques econòmiques i actuen davant les polítiques negatives que s’exigeixen des d’institucions internacionals sense avaluar el dany que tenen sobre els grups més vulnerables. La societat civil organitzada actua en aquestes ocasions com a garant del dret a la salut davant les institucions nacionals i internacionals.

Per la seva part, els Estats han d’adoptar mesures perquè els acords internacionals no afectin adversament al dret a la salut i les institucions financeres internacionals (Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i bancs regionals de desenvolupament) han de prestar major atenció a la protecció del dret a la salut en les decisions que prenen sobre polítiques de reducció de la pobresa, acords crediticis i altres mesures.

És en aquesta escala internacional on s’ha de produir la cooperació entre Estats, que en l’actualitat ja apareix recollida per nombrosos instruments internacionals. La responsabilitat en aquest àmbit és conjunta i els governs tenen l’obligació de donar-se suport mútuament en la implementació del dret a la salut, ja que finalment els acords internacionals es signen entre governs i les institucions internacionals es conformen també a partir de governs.

No obstant això, cal destacar que la representativitat en les institucions internacionals sovint resulta bastant esbiaixada. A tall d'exemple n'hi ha prou amb citar que al Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional el poder de decisió està basat en les contribucions financeres, la qual cosa provoca una representació desigual: mentre els Estats Units tenen el 17% dels vots, 47 països de l'Àfrica Subsahariana amb prou feines arriben al 7%.

Si no hi ha col·laboració en aquest nivell encara resulta més difícil per a alguns estats assumir les seves obligacions, complicant així la materialització del dret a la salut i diluint a més les responsabilitats sobre la seva no consecució.

Per tant, en darrer terme hi ha responsabilitats de cada Estat en la consecució del dret a la salut i responsabilitats de la resta d’Estats, a través de les relacions que s’estableixen en política i economia internacional. Els Estats no poden deslligar aquest nivell de relació de l’anomenada "cooperació internacional", que en el fons no és sinó un concepte habitualment restringit de l’autèntica cooperació per al desenvolupament. És més, és aquest nivell de cooperació el que habitualment fracassa, fent inútils -o si més no tan sols pal·liatius- els esforços implementats a l’altra línia de "cooperació internacional".

D’altra banda, l'Organització Mundial de la Salut té davant seu el repte de protegir el dret a la salut davant d’aquelles institucions internacionals que decideixen sobre l’economia i el comerç a nivell mundial. Per a això l'OMS ha de desenvolupar salvaguardes amb què els governs puguin afrontar els conflictes d’interès que sorgeixen contínuament entre la salut i el benefici econòmic. Un bon exemple d'això són les assessories que l'OMS realitza a nombrosos PVD sobre l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de la Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC), a causa de la seva vinculació amb les patents i especialment importants en l’accés als medicaments. La finalitat d'aquestes assessories és que els països esmentats coneguin els mecanismes legals per acollir-se a les salvaguardes que els permetran un millor accés als medicaments.

No obstant això, aclaparada per la deficiència de recursos bàsics a causa dels retalls pressupostaris de les Nacions Unides, l'OMS no sempre ha estat capaç de competir amb l'OMC o el Banc Mundial, que han exercit una gran influència sobre les decisions de política pública dels governs, fins al punt de dissenyar i orientar els sistemes d'atenció de salut a través dels seus reglaments comercials o mitjançant la introducció de determinats elements poc concordes amb el dret a la salut en importants declaracions internacionals: com la privatització de serveis bàsics com l'aigua o la sanitat o els Programes d'Ajust Estructural basats en la reducció dels pressuposts per a salut, educació i benestar social.

En definitiva, els PVD afronten la responsabilitat i l'obligació de protegir el dret a la salut dins d'un món complex en el qual l’autentica Cooperació Internacional acostuma a brillar per la seva absència.

 puja